El petit port tunisià de Katef, a només cinc quilòmetres de la frontera líbia, s’ha convertit en un cementiri naval, testimoni silenciós de la gran tragèdia que viu des de fa anys el nostre mar Mediterrani. A l’espigó de Katef descansa un tauló de fusta estellat. Al moll s’eleva una muntanya de plàstic, formada per la pell d’incomptables zòdiacs desinflades. I a les aigües del port, mig enfonsats, es floreixen dos vaixells. Són les restes del que un dia van ser precàries embarcacions amb què desenes de migrants van somiar arribar a les costes italianes. Els més afortunats van ser rescatats pels guardacostes tunisians, o pels mariners de Katef, convertits en autèntics pescadors de nàufrags.
“A l’estiu solem trobar de mitjana una embarcació cada 15 dies. Però moltes vegades només trobem cadàvers flotant”, explica Anuar Regab mentre cus les seves xarxes amb tres companys. Als 31 anys ja s’ha passat més de mitja vida al mar. Els traficants de persones solen omplir les barques molt per sobre de la seva capacitat, segons expliquen els pescadors. Per exemple, els vaixells d’uns 14 metres d’eslora atracats al port transportaven més de 350 persones, quan portar-ne més de 80 ja és perillós.
Amb un nus a la gola
“A l’última barca que vam trobar hi havia 56 persones. Però a l’hospital només van arribar-ne vives 17”, comenta amb una mirada de profunda tristesa Salah Iahia, el president de l’associació de pescadors de Katef. Encara que des del 2011 ja s’ha acostumat a veure cadàvers, a aquest experimentat mariner se li fa un nus a la gola en recordar una imatge gravada per sempre a la seva memòria: la de tota una família siriana trobada al mar agafada pels braços. Tots morts.
Mentre la Unió Europea construeix tanques cada vegada més altes i afilades, i firma amb els països veïns vergonyosos acords de repatriació, els pescadors de Katef segueixen rigorosament el codi que obliga tot mariner a assistir un altre ésser humà en perill al mar. I això, tot i que sovint aquest compromís els obliga a retornar a la costa, cosa que els fa perdre un dia de treball i uns ingressos d’entre 700 i 1.000 euros per vaixell, una quantitat respectable en un país on el sou mitjà mensual no arriba als 400 euros. “Quan trobem nàufrags no pensem en els diners. És una qüestió d’humanitat “, assegura Iahia.
Tots els pescadors de Katef han rebut formació de l’ONG Metges Sense Fronteres, que té una oficina i una clínica a prop de Katef. “Els hem fet dos cursos: de rescat i de gestió de cadàvers”, explica Melanie Guillot, coordinadora de la formació. “Als cursets hem après, per exemple, que si han passat dies vagant pel mar, sense haver pres res, pot ser perillós donar-los menjar. Per això portem només aigua i sucre per als harraga ”, relata Iahia, fent servir l’expressió local per denominar els migrants. Harraga vol dir, literalment, “el que crema”, tant fronteres com passaports, per trobar una vida millor.
